Una de les diverses modalitats d’acolliment és el d’urgència. Aquest requereix una gran dedicació i una capacitat d’adaptació per part de les famílies acollidores, ja que han d’oferir estabilitat i afecte en situacions altament imprevisibles i sovint emocionalment complexes. Tot i la seva importància, aquest paper sovint queda invisibilitzat i mancat d’un reconeixement formal. Quan un acollidor ha demostrat un compromís sostingut i ha gestionat amb excel·lència més de tres o quatre acolliments d’urgència consecutius, no seria pertinent considerar-lo un professional en l’àmbit de l’acolliment?
Si una persona desenvolupa aquesta tasca amb una capacitat i experiència destacades, havent acompanyat diversos infants en moments de gran vulnerabilitat, no hauria de veure’s aquest rol com una feina professional? Això implicaria el reconeixement formal dels drets i deures associats, així com una valoració més justa dins del sistema de protecció de la infància. Al cap i a la fi, garantir el més aviat possible un entorn familiar adequat en situacions d’urgència és una tasca necessària que mereix ser valorada i dignificada.